Dramatúrgia o l’art de pensar el teatre
L’enunciat que encapçala aquest text vindria a ser, de fet, una definició vàlida per al difícil concepte de dramatúrgia. Però, si de debò volem entendre el seu significat, cal que primer definim amb tota exactitud cada un dels mots que la conformen sota pena de no arribar a copsar el seu sentit últim i més profund.
Comencem, doncs, per la paraula art, que és necessari entendre, sí, en el sentit creatiu, però abans que res en el sentit d’ofici o tècnica. Es tracta (com diu el diccionari) d’una habilitat, d’una destresa adquirida a través de l’experiència, l’observació, l’estudi i, sobretot, de la pràctica . L’art és, en efecte, la pràctica d’una destresa creativa esdevinguda hàbit, intuïció, certesa.
La paraula pensar cal entendre-la en el seu sentit més extens, és a dir, pensar com a concebre, jutjar, inferir, inventar, intuir, sintetitzar, conceptualitzar, simbolitzar, metaforitzar… Pensar és, en definitiva, el complexíssim procés a través del qual es desencadena un esclat d’activitat mental que ens permet imaginar el món, preveure els nostres actes, penetrar el futur, inventar un més enllà (com a religió o com a ficció, tant se val).
La paraula teatre, a l’últim, és segurament la més difícil de definir, encara que només sigui per la diversitat d’arts i formes de pensar que hi conflueixen. El teatre és un art col·lectiu, en el qual participen dramaturgs (en el sentit, aquest cop, d’autors dramàtics), directors, actors, escenògrafs, il·luminadors, músics, dissenyadors de vestuari i un llarg etcètera d’oficis que van des dels programadors, productors o publicistes, als tècnics i tramoistes passant per qualsevol de les persones que directa i indirectament participen del fet teatral, com per exemple, i al final de tot de la cadena, el crític teatral. Per a més complicació cal no oblidar que el fet teatral té la peculiaritat d’executar-se en directe, amb la presència simultània d’executants i públic.
Doncs bé, precisament això és la dramatúrgia. En última instància, dramatúrgia són totes les idees, per més extemporànies i perifèriques que puguin semblar, que, expressades per qualsevol dels participants, contribueixen a resoldre l’equació escènica des de l’inici de la creació fins a la presentació davant dels espectadors. Totes les concrecions que hi ha dalt de l’escenari –les paraules dels actors, les accions, les expressions facials, els objectes, els colors, la intensitat de la llum, els ambients sonors, el ritme, les cançons, el volum i el to de les veu, etcètera– han estat fruit d’aquesta reflexió constant, acumulativa, torrencial que cal anomenar dramatúrgia.
Tot i així, hi ha una manera molt més fàcil de definir la paraula dramatúrgia, tot acudint a la seva etimologia. Dramatúrgia, d’una banda, prové de la paraula δρᾶμα –drama– que fa referencia a la representació, i que s’origina en el verb δραο –drao–, que significa “jo executo, jo realitzo”; d’altre banda, dramatúrgia es forma amb l’addició del sufix, -urgia, que prové d’ἔργον –ergon–, que vol dir treball, obra.
Dramaturgia seria, doncs, compondre obres teatrals o, dit més senzillament, fer teatre. Doncs això, l’ofici de fer teatre.
Pablo Ley, Cap del Departament de Direcció Escènica i Dramatúrgia.