Reserveu les entrades! Més informació.
Pablo Ley, dramaturg. Llicenciat en Història de l’Art. Cap del departament de Dramatúrgia i Direcció a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia. Fundador, amb Josep Galindo, de la companyia Projecte Galilei.
Fa molts anys que tenia ganes de fer una versió lliure del personatge de Joana d’Arc. Gairebé com un caprici de nen adult, sempre he volgut jugar dalt de l’escenari amb una armadura de debò, una espasa de debò i amb molta sang de mentida (molt de ketchup, literalment). La figura de Joana d’Arc, la seva estranya bogeria que la fa creure en contacte amb sants i arcàngels, em sembla senzillament fascinant. Coneixia, a més, els processos que la van condemnar a la foguera i, tot seguit, la van rehabilitar (recollits per Georges i Andrée Duby).
Havia llegit algunes de les biografies (Michelet, Vita Sackville–West, Mary Gordon). Havia vist algunes pel·lícules (la de Carl Theodor Dreyer, per exemple, que té l’al·licient afegit de tenir entre els seus intèrprets a Antonin Artaud). I ho havia intentat en més d’una ocasió, sempre que em trobava amb alguna actriu de la qual pensava que podia encarnar una Joana d’Arc, perquè és cert que Joana d’Arc necessita algú que s’integri amb el personatge de forma natural, sense haver d’esforçar-se. Però sempre, per alguna o altra raó, havia acabat aparcant el projecte per a més endavant.
Les coses, de fet, arriben quan han d’arribar. I és així com, quan la Raquel Ferri em va proposar de fer alguna cosa junts, de forma gairebé instantània vaig veure en la seva alegria i espontaneïtat una Joana d’Arc d’una naturalitat transparent. Però tenia ganes de fer un treball que se sortís de la Joana d’Arc històrica, el mite francès que posa l’accent en l’Edat Mitjana i en la constitució mítica d’una Nació. Tampoc volia abordar la seva vertent mística i romàntica, ni intentar la lectura psicològica que fa d’ella un personatge al·lucinat. Volia explorar la condició infantil d’una Joana d’Arc que fos possible al segle XXI.
És així com vaig demanar ajut a Xavi Gamazo (compositor i músic amb qui he treballat en més d’una ocasió) i a Ester Villamor (actriu i directora a qui, com a professor, tinc el plaer d’acompanyar en aquesta posada en escena) per començar un treball d’exploració del material biogràfic de la pròpia Raquel Ferri amb l’objectiu de trenar totes dues històries –la de Joana d’Arc i la de la Raquel Ferri– en un sol impuls. I així vam començar, al setembre de 2014, amb improvisacions. Records de la infància, per començar… des del principi… el primer record, la felicitat de la nena crescuda sense preocupacions en un petit poble valencià, Montaverner, els jocs, els Reis Mags, l’àvia (o la uela, com diu ella en valencià), el poble. I, a poc a poc, el joc innocent de sentir unes veus que li parlen. Que li demanen que salvi el món. Que li donen ales, literalment, per volar cap a la lluita contra les forces del mal.
Raquel Ferri, Xavi Gamazo, Ester Villamor i jo mateix hem explorat, a través d’aquestes improvisacions, la forma i el fons emocional de l’espectacle abans d’escriure el text. Hem descobert la personalitat, la fràgil psicologia de la nostra Joana d’Arc. Hem descobert el seu llenguatge escènic, que és el llenguatge dels nens quan s’inventen el món de les seves aventures. Hem vist ja els primers esbossos de cada una de les escenes –moments, de vegades, d’una sensibilitat emocional delicadíssima i que farem tot el possible per preservar en la versió definitiva– que ens permetran explicar la història que volem explicar: la sortida del poble, la batalla, el judici, l’execució, l’ascens cap a la llum.
És així com neix Joana 2015 Batalla Campal. Una batalla campal contra els mals del món actual. Amb la mateixa energia i la mateixa innocència de la Joana d’Arc que, amb 17 anys, va alliberar la ciutat d’Orleans el 1429. Però avui. Ara mateix. En aquest món global, complicat, que encara tants reptes alhora que, si no se l’ajuda amb l’energia d’una veritable Joana d’Arc contemporània, segurament mai no trobarà una sortida.
