El taller és un cop de mà, una empenta, cap a l’abisme d’allò més personal i intransferible. Dirigit a artistes i estudiants de l’àmbit de qualsevol disciplina o combinació d’elles (arts escèniques, arts plàstiques, música, arts visuals, etc), així com a qualsevol persona interessada a explorar, trobar, extreure i presentar allò que no s’ha dit mai encara.

Dissabtes 3, 10 i 17 de febrer de 2024
De 10h a 14h
Hores del curs: 12h
Preu: 175€ / 150€ alumnes d’Eòlia

Cada procés biogràfic i històric va configurant i definint la nostra singularitat, esdevenint (sense excepció) valuosos i irrepetibles testimonis esperant a ser cridats.

Part teòrica, part d’exercicis pràctics, i part de diàleg amb tutela individualitzada.

Punts:
-Multidisciplinarietat com a terreny de joc
-Intuïció vs tècnica
-Coherència contingut-forma, forma com a contingut
-Lògica interna del dispositiu
-Sublimació de l’inconscient (associació espontània, projecció, improvisació, màscares…)
-Funció dels referents: porta vs sostre
-Full en blanc vs acotacions externes
-Distinció de nucli i perifèria
-Capes de lectura
-Fases del procés
-Conflictes amb el món exterior (resistències a obrir camí i autocensura)
-Valor expressiu vs. valor polític

Enric Montefusco 

El camí no s’escull. Fins i tot la més íntima vocació trascendeix el nostre àmbit individual i, sens dubte, la nostra voluntat. En aquest sentit, després de 25 anys de trajectòria artística, la docència ha passat a formar part dels meus interessos. L’experiència m’ha demostrat que l’horitzó més desitjable sempre és aquell en el que un pot oferir a la resta el millor que té, la seva millor versió. És per això que els artistes tenim una gran sort i condemna; podem dedicar bona part del nostre temps a la recerca de la nostra veu individual, que pot ser reconeguda per altres i fins i tot por esdevenir portaveu. És una individualitat destinada a friccionar -o directament toparamb la cultura de la que ha sortit i n’és producte. És el -sovint- desagraït, lliberador i necessari camí de tot allò que té a veure amb l’art, però també de tot allò que té a veure amb la docència. En ambdós casos -entenc- es tracta de redefinir i actualitzar una i altra vegada la relació entre l’individu i la seva societat, sempre massa feixuga, sempre esclava d’inèrcies i forces ocultes de resistència. Tenir al davant persones disposades a fer-se preguntes i ser permeables és una situació de privilegi, doncs em permet obrir el cor i oferir el més valuós del que disposo. Al fer-ho, curiosament, el gran repte està, no tant en ajudar a acumular informació, sino en ajudar a filtrar-la i desxifrar-la. El més difícil no és aprendre i, de fet, entenc que la major complexitat arriba quan cal desaprendre. En aquest sentit als meus cursos del que es tracta -en última instància- és de donar eines per a ser persones i creadors lliures; amb plena i profunda
confiança en el tot allò que surt genuïnament de cadascú de nosaltres.