Mariona Esplugues guanya el Premi BBVA 2025 amb BOJA

https://www.eolia.cat/wp-content/uploads/2025/06/1.jpg EÒLIA ESCENA EMERGENT 2025 l dia que un home com qualsevol altre mor pensa inevitablement en els seus fills. Pensa en moltes coses, és clar. En totes les coses que ha fet bé I en totes aquelles altres que no ha fet tan bé, que probablement en són moltes més. Aquell dia, encara que no sigui creient, encara que potser pensi que aquí i ara s’acaba la seva existència per sempre més, encara que pensi que tot això del cel i de l’infern no és essencialment res més que una superstició anacrònica, tot i així té un cert desig d’anar-se’n en pau. Sense assumptes pendents. I com que el primer que li ha vingut al cap és que no ho ha fet gaire bé amb els seus fills prova de trobar-hi una solució ràpida. Però, com qualsevol que hagi tingut descendència intueix, per aquestes coses cal tota una vida. Així doncs, pren una decisió dràstica: cal que algú faci de pare dels seus fills i arregli tot allò que ell no ha tingut temps de fer durant tota una vida. Suposo que, en realitat, no és una decisió gaire estranya. Més aviat un fet relativament habitual. Designar un tutor per tal que exerceixi les funcions que el pare difunt no podrà exercir. En aquest cas, però, els tres fills- l’Albert, la Mònica i l’Oriol- ja són adults, cadascun amb les seves pròpies vides, mancances i maneres de gestionar la distància emocional que han mantingut amb el pare. NOTA DE DIRECCIÓ Al meu pare. Fa temps que hi penso en això. Fa temps que no hi puc deixar de pensar. És per això que escrit aquesta obra. Papa o tot el que faré quan finalment et moris. Quan finalment et moris. És fort, eh? Quan finalment. Vull dir que en tinc ganes. I per què m’he d’esperar que et moris? A què finalment et moris. Per què no ho puc fer ara tot això que vull fer? Estimeu els pares. Us ho han dit tota la vida això. Al cap i a la fi, vivim on vivim. I si no visquéssim aquí seria el mateix. Em sembla que fins i tot els animals tenen alguna mena d’equivalent de tot això. Estimar els pares. Quina cosa. Però no és fàcil. No és fàcil. No és tan fàcil. És veritat: ser pare tampoc no és fàcil. Estimar els fills de manera incondicional, com ens han ensenyat que passa amb els bons pares, no és gens fàcil. En realitat, és la cosa més antinatural del món. Si fossin diferents potser seria més fàcil. Si no fossin tant… O si fossin més… Però no ho són. Perquè són com són. Som com som. I això no és fàcil. No us molesta quan fan allò de…? O allò altre. Allò altre sí que no ho puc suportar. És que no puc. Em sap greu. Vull estimar-te, però no puc. Si fas això, o allò altre, jo no puc. Si no ho fessis, potser podria. És per això que fa tant de temps que hi penso. Que hi penso. Penso que si poguéssim canviar ho faríem. Ho farien. I ens estimaríem. Ens estimaríem més. Sabeu el que us dic? Ho he pensat molt això. I per què no canvio, jo? Per què no ho faig? Eh? Quan ho penso m’adono que no sé que he de canviar. Perquè jo a mi, ja m’agrado. M’agrada com soc. I el que no m’agrada doncs ho canvio. Però el que no els agrada als altres, això no ho sé. Perquè no m’ho diuen. Entre ells sí que s’ho diuen els que no els agrada de mi. Però a mi no. A mi no m’ho diuen mai. Fan veure que tot està bé. I esperen que canviï sense dir-me que volen que faci diferent. No veieu com n’és d’irònic, tot això? A vegades és millor dir les coses. Estic segur que es podrien haver evitat grans tragèdies si senzillament ens haguéssim comunicat una mica millor. És com tot això del nano aquell que mata al seu pare i es folla a la seva mare perquè no sap que són el seu pare i la seva mare. I si els hi hagués preguntat? Eh? Ei, tu ets la meva mare? Sí. Doncs millor ens tornem a posar els pantalons. Ho veieu? Una de les tragèdies que més ha transcendit en tota la història de la humanitat ja no t’he sentit. Si no feu res, us puc assegurar que l’únic que acabarà canviant, inevitablement, en realitat, l’únic que canviarà feu el que feu, és a dir si no feu res, l’únic que molts de vosaltres penseu que pot canviar realment és (Aquí un actor suggeriria la mort). Perquè l’únic de què esteu segurs amb una certesa absoluta és el fet que un dia el vostre pare es morirà. Potser així us deixa en pau d’una puta vegada, suposo. O no, si us dieu Hamlet potser no. Bernat Gaya. Del 10 al 13 de juliol de 2025 De dijous a dissabte a les 20h. Diumenge a les 18h. SALA: Teatre Eòlia DURADA: 95 minuts PÚBLIC: +16 GÈNERE: Teatre. Comèdia dramàtica IDIOMA: Català Compra d'entrades Text: Bernat Gaya Direcció: Bernat Gaya Intèrprets: Arlín Sagués, Adrián Portillo, David Pugés, Felipe López Miras Disseny d’escenografia: Marina Prohens Disseny d’il·luminació: Marc Inglés Rabal Disseny sonor i música: Mariana Vázquez Disseny de vestuari: Georgina Puig Fotografia: Xavier Longàs Disseny gràfic: Mercè Jou Agraïments: a tots els que m’han acompanyat, encara que només fos per uns instants. Al meu pare i a la meva mare. A les meves germanes. A l’àvia i a la iaia i a l’avi, que ja no hi és. Als meus germans. Als meus amics. Als dels diumenges i als de cada dia. I a la Judit. Una producció d'Eòlia Escena Emergent 2025

Mariona Esplugues guanya el Premi BBVA de Teatre 2025

Mariona Esplugues, alumni del Grau, guanya el Premi BBVA de Teatre 2025 amb BOJA