En motiu de la defunció de Raquel Reyes, exalumna d’Eòlia CSAD.
Una escola és un lloc de pas. Una comunitat fluïda en la qual els alumnes s’entretenen uns anys per, després d’aquest interludi, sortir al món. Un lloc on uns pocs —i només perquè exercim aquesta estranya funció de professors, que és la de veure passar els alumnes— sempre estem suspesos en un temps diferent, que no transcorre i que reconeixem en les característiques d’aquells que veiem passar. Sempre semblants: generalment molt joves, amb grans il·lusions, obrint-se al món amb entusiasme contagiós…
El més bonic d’aquest estar-se aturats en un temps sense fletxa és que, amb molta freqüència, ens van arribant notícies d’aquells que van marxar. Estrenes… premis… ressenyes crítiques en algun diari… les fotos amb el cartell d’entrades exhaurides… fotos de la seva felicitat i dels seus viatges… i, en les trobades casuals, sempre la mateixa alegria de veure’ls créixer i la pregunta: com et va?… quins projectes tens?
Amb la Raquel Reyes el temps se’ns va aturar definitivament el 20 d’agost passat. De sobte. Amb trenta-cinc anys. A mitja vida a mig fer. I ara només ens queda el consol del record. El meu record és el d’un somriure infinit i inesborrable. El d’uns ulls alegres, lluminosos, intel·ligents. La veig asseguda en algun lloc del semicercle que conformen les cadires a les meves classes. I també recordo el so del seu riure franc, obert, contagiós. I la predisposició. A fer. A proposar. A resoldre. I segur que vam parlar de Lorca, una passió tan íntima que se la va tatuar a la pell i que, amb els anys, es convertiria en aquell espectacle escrit i dirigit per ella titulat Una noche con Federico. Són només impressions, però tan fresques que gairebé podrien ser d’ahir.
Però el record s’eixampla. Perquè, un dia, amb aquell mateix somriure i els mateixos ulls, els seus pares es van incorporar a l’escola. Còmics tots dos, s’havien proposat perfeccionar la seva tècnica actoral per continuar creixent. I veure’ls tots tres junts feia de sobte comprensible la genealogia de l’alegria i del riure. Quina sort va tenir la Raquel amb uns pares així, Ángeles Trejo i Ricardo Reyes. Un duo meravellós que sovint coincidia amb la seva filla pels passadissos. I el divertit era veure la Raquel amb els seus pares i adonar-te que habitaven temps invertits. La Raquel era més seriosa que els seus pares. Més adulta. I s’els mirava amb el mateix afecte amb què els adults ens mirem els infants. Els pares se la miraven amb admiració. I ella, amb la confiança de qui ha crescut feliç.
L’última vegada que els vaig veure pels passadissos de l’escola, entre rialles, com sempre, em van explicar que farien, tots tres plegats, el seu pròxim espectacle. Ells, els còmics. Ella, la directora. Suposo que els vaig preguntar, en broma, si ja es deixarien manar per la Raquel. I ella devia riure i contestar: «Que ni se’ls acudeixi portar-me la contrària!» I després, les protestes i les rialles dels seus pares. Alguna cosa així. Encara que aquesta escena només me la dicta la memòria. D’aquell impuls va acabar sortint Divorciados al borde de un ataque de nervios, una bogeria que els va instal·lar a Madrid amb el cartell d’entrades exhaurides en moltes funcions.
Pensar en l’absència de la Raquel senzillament fa mal. I encara és més dolorosa la perduració de la seva absència. Per als seus pares i, alhora, companys de professió. Per als seus amics i els seus companys de classe que el 20 d’agost es van despertar amb una notícia inesperada que ningú no volia donar per bona. Per als seus professors, per als quals la notícia va ser una bufetada. Per a l’escola, que encara conserva a les parets l’eco de les seves rialles.
Pablo Ley
20.9.2026
La direcció, els companys, companyes i tot l’equip d’Eòlia la portarem sempre al nostre cor, el seu record és inesborrable.