Pablo Ley, dramaturg. Llicenciat en Història de l’Art. Cap del departament de Dramatúrgia i Direcció a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia. Fundador, amb Josep Galindo, de la companyia Projecte Galilei.

Què es necessita per a ser director o dramaturg?

Per mi, tant la dramatúrgia com la direcció és una forma de pensar i d’imaginar històries, totes dues especialitats comparteixen molts camps comuns. La diferència és que, tot allò que neix al seu cap, el dramaturg ho tradueix en paraules i el director ho porta a l’escena.

I això s’aprèn? Què poden oferir aquests estudis a persones amb les inquietuds que anomenes?

Bàsicament, la capacitat d’ordenar totes les idees i les estratègies fonamentals per aconseguir un resultat concret, en aquest, el que es veurà a dalt de l’escenari o derivat cap a altres branques com el cine o la literatura. El pensament dramatúrgic no es limita a les paraules, fa servir imatges, músiques, llums, espais i, per tant, es necessita tenir una certa formació en aquests llenguatges, estudiar la música, pintura, escultura, etc. En el fons, es tracta de tenir un control més o menys ampli sobre un univers complex dels diferents codis comunicatius que existeixen.

I com s’ensenya tot això? Com són les assignatures que imparteixes?

Per exemple, en Dramatúrgia de Creació desenvolupem una idea des de zero. El punt de partida és aquesta sensació de tenir moltes ganes de fer alguna cosa, però sense saber com. Els alumnes busquen una idea i, a través de la reflexió, la planificació i l’acumulació de materials i d’altres estratègies, arriben a elaborar una visió clara d’allò que tenen ganes de construir, que volen que creixi a dalt de l’escena. Finalment, s’ocupen de convertir-ho en paraules.

En l’assignatura d’Anàlisi Textual aprenem com analitzar un text escrit i busquem eines per a convertir aquelles paraules posades en un llibre en un element tridimensional, i que, a més a més, es desenvolupa en el temps. Això implica dominar un munt de llenguatges els quals en el paper estan de forma indirecta.

Com conviu la teoria i la pràctica en la carrera de Direcció Escènca i Dramatúrgia?

Tota la carrera de Dramatúrgia està pensada perquè sigui més pràctica possible. En cap cas la teoria es justifica per si mateixa, només funciona en la mesura que té una sortida pràctica. És més, està plantejada de tal manera que en principi la teoria ve després de la pràctica. Primer es plantegen les preguntes i després es donen les respostes.

Un dels elements centrals de la carrera són les pràctiques d’escenificació, el lloc on conflueixen totes les assignatures. Les gestionen els mateixos alumnes, és a dir, els professors estem al costat però no intervenim i, aleshores, des d’aquí és d’on sorgeix la necessitat de la teoria. La teoria per si mateixa és absurda, només serveix per entendre la teva pròpia pràctica.

I com ho porten els alumnes? Estan preparats per treballar sense professors?

Es podria dir que és una pedagogia sense pedagogs, on el mateix alumne es planteja les seves preguntes i les seves respostes. Si demana consell, l’ajudem, però, en principi, el deixem completament lliure. Els professors hi som però no estem directament implicats. En general, la primera vegada quan s’enfronten a aquest tipus de treball, se senten una mica perduts. Però, a mesura que van obtenint resultats i van resolent problemes de debò, s’adonen del veritable valor de la pràctica. Com he de fer que passi això? Com generar una escena amb més energia, més vitalitat?, com il·luminar-la? Després de la primera estrena, la següent pràctica ja és una altra cosa.

pablo-ley-practiques-eolia

Un gran valor pedagògic d’aquest tipus d’aprenentatge és tenir oportunitat de fer els seus experiments de forma totalment lliure. Si els alumnes volen fer una bogeria absoluta, tenen dret a provar-la; el resultat es discutirà, es valorarà, s’analitzarà i, des d’aquí, hauran de treure les seves pròpies conclusions.

Sabem que t’agrada viatjar, creus què és bo marxar fora per a estudiar, tal com s’ho plantegen alguns alumnes?

En principi, només el fet de viatjar, sortir de casa, ja és molt important. L’existència dels altres al món és un coneixement necessari. I, si en comptes d’anar tots cap a Europa o cap a llocs super iguals a la nostra cultura, poguéssim enviar-los cap a l’Àfrica, Sud-amèrica, o a l’Índia, on el món és realment diferent, segurament l’aprenentatge seria encara millor. Qualsevol intent de sortir d’un lloc protegit, en principi, és bo.